Índia i Nepal

Passar per l’Índia era un objectiu clar abans de començar el viatge. Una parada obligatòria que havíem marcat sense saber exactament què ens trobaríem pero que, alhora, ens feia especial il·lusió. El dia vuit d’agost vam aterrar a Mumbai, la ciutat més poblada del país, procedents de Nairobi, Kenya. Els primers dies vam allotjar-nos a casa d’una familia local i vam celebrar el Rakhi, un festival hindú que elogia l’amor entre germans i germanes. Després de sis mesos a l’Àfrica menjant arròs a diari, una de les grans sorpreses en arribar a l’Índia va ser la gran varietat gastronòmica. La majoria dels hindús són vegetarians, fet que provoca que gran part dels plats, tots ells combinats amb salses i espècies, també ho siguin. Lassi, masala, chapatis, rotis, paratha, dal… són alguns dels aliments més comuns a l’Índia. Una altra cosa positiva pels viatgers que es desplacen fins al país de les desigualtats, les castes aparentment abolides, i la cultura mil·lenària, són els preus. L’Índia és el país amb el cost de vida més baix del món, fet que facilita els tres punts bàsics de supervivència dels trotamons: allotjament (es pot dormir per menys de 100 rúpies), menjar (50-60 rúpies els àpats més barats), i transport. (1 euro = 70 rúpies aprox.)

mumbaiFoto: vistes de Mumbai

rakhiFoto: Celebració del Rakhi (festival hindú que elogia l’amor i respecte entre germans i germanes)

Passats uns dies a Mumbai, i cansats de tanta massificació (la ciutat està poblada per més de dotze milions de persones), vam traçar una ruta cap al nord, sense un destí fix. Reprenent els mètodes que havíem utilitzat a l’Àfrica, ens vam llançar a la carretera. Fer autoestop va resultar fàcil. Les carreteres són relativament ràpides, la freqüència del trànsit és alta, i la gent no desconfia en veure vagabunds a la cuneta alçant el dit polze. L’únic inconvenient és l’idioma. Gran part de la població no té fluïdesa en anglès, fet que dificulta la comunicació i a vegades provoca malentesos absurds. Un camioner, per exemple, ens va portar durant més de cent quilòmetres i, en deixar-nos, es va enfadar perquè no li vam pagar res. Des d’un inici havíem explicat amb paraules i gestos el nostre mètode de viatge, però pel que sembla no va entendre res.

camióFoto: acampant sobre la cabina d’un camió, de camí a Jodhpur.

Després d’uns mil quilòmetres i uns quants dies a la ruta, vam arribar a l’estat de Rajasthan, concretament a la ciutat de Jodhpur, també coneguda com la Ciutat Blava, que destaca pels temples, forts, i palaus. El primer dia d’arribar ens vam posar malalts. Com que dels hospitals públics no ens en fiàvem, vaig decidir escriure a un bon amic, explicant-li els sìmptomes i demanant-li consell. Febre, malestar general, inflamació de la gola… Una petita intoxicació? Qui sap. Antibiòtic un parell de dies i llestos! Durant aquests dos dies de repòs, el millor que podíem fer era sortir a la terrassa de l’hostal abans que s’amagués el sol per veure com els nens feien volar els estels. Igual que en el llibre The Kitter Runner, de Khaled Hosseini, l’horitzó es tenyia de vermell mentre les criatures alçaven les joguines de tela que es mantenien sostingudes a l’aire fins que un cop de vent o algun cable elèctric les desestabilitzava.

ciutat blavaFoto: Jodhpur

jodhpurFoto: Jodhpur

Un cop recuperats, i una mica decebuts pel poc interés que despertava la ciutat (brutícia, molt de turisme, i ofertes culturals cares), vam decidir fugir cap a Jaipur, capital de l’Estat i anomenada, també, Ciutat Rosa. El que més ens va cridar l’atenció d’aquest lloc, a part del color rosat que cobreix gran part dels edificis, va ser el Palau dels Vents, un edifici construit l’any 1799 que servia, inicialment, per permetre a les dones que vivien al palau observar la vida quotidiana de la ciutat sense necessitat de ser vistes.

jaipur Foto: Palau dels vents, Jaipur

Molt a prop de Jaipur, hi ha la turística ciutat d’Agra, que viu a l’ombra del Taj Mahal, el palau més conegut arreu del món. Aquí podeu llegir la llegenda que explica com, quan i per què es va construir aquest famós edifici. Realment imponent, però exageradament turístic.

http://www.misteriosarealidad.com/2013/08/taj-mahal-maravilla-del-mundo-moderno.html

taj mahal Foto: Taj Mahal, Agra

taj mahal 2 Foto: Taj Mahal, Agra

L’Índia és el segon país més poblat del món (la població és més de quatre-centes vegades la d’Espanya, arribant gairebé al bilió i mig de persones). Situat al sud d’Àsia, aquest país té la immensitat d’un continent i la varietat climàtica, econòmica i cultural d’un món sencer. La capital de l’Índia és Nova Delhi, on només vam estar-hi uns dies per fer uns tràmits a l’ambaixada de Finlàndia. Durant l’estiu, la ciutat és molt calorosa i humida, i això, sumat a la poca activitat cultural que s’hi respira, fan venir ganes d’allunyar’s-hi tan bon punt hi poses un peu.

tren india

Foto: Estació de tren de Delhi

Més al nord, per contra, el clima és més fresc i la població està més repartida. Un dels llocs que més ens va agradar de l’Índia és la carretera que uneix Manali i Leh. És una ruta de cinc-cents quilòmetres, en gran part sense asfaltar, que serpenteja l’Himàlaia i que durant sis mesos a l’any està tancada per la neu. Vam fer-la molt a poc a poc, en autoestop, pujant a camions de soldats (és una zona amb moltes arees militars a causa de la proximitat amb Pakistan), caminant diversos quilòmetres, pujant a motos, cotxes i camions convencionals, etc.

rutaFoto: ruta Manali-Leh

camio lehFoto: Vistes des de la cabina d’un camió. Ruta Manali- Leh

mochilasFoto: Esperant transport. Ruta Manali- Leh

royalFoto: sorpreses de l’autoestop. Conduint una Royal Enfield.

camionersFoto: compartint estones amb els camioners. Amb l’home de l’esquerra ens vam canviar la gorra!

En arribar a Leh, vam decidir pujar l’Stok Kangri, una muntanya que supera els 6.150m. Per fer-ho, es veu que es necessiten uns permisos que s’obtenen pagant una qüota. Passant de la burocràcia, vam apropar-nos fins al peu de la muntanya per començar a pujar. El camí d’ascens permet veure uns paisatges increïbles, dominats per les roques erosionades pel gel i la neu, i els rierols que provenen del desglaç dels cims. És allà, enmig del no res, envoltat de la immensitat natural, quan t’adones de la petitesa humana i de la poca rellevància que tenim en aquest món. Caminar hores i hores sense veure a ningú, trobar a faltar l’oxígen a mesura que puges, veure animals salvatges creuar les valls, beure aigua directament dels rius…

stokFoto: a l’extrem dret (cima més alta), Stok Kangri

stok kangriFoto: ascenció Stok Kangri

En arribar al camp base, a més de 5.000 m., vam decidir plantar la tenda. Cansats i amb poc menjar, vam adormir-nos abrigats amb totes les capes de roba que teníem. A la nit, malauradament, va caure una gran nevada, fet que ens va impossibilitar continuar el dia següent. No dúiem material necessari (crampons, piolet, etc.) i amb el gel que s’havia format i el gruix de neu que va aparèixer, vam veure’ns obligats a desfer camí. Qui sap, potser en una altra ocasió podem acabar de completar el cim. Tot i que diuen que el més important no és la meta, sinó el camí, no?

cabraFoto: camp base Stok Kangri

tenda stok Foto: camp base Stok Kangri

leevi Foto: Stok Kangri

Un altre lloc màgic de l’Índia és McLeod Ganj, un petit poble on hi viu el Dalai Lama. Aquí hi habita la major part de la població tibetana que es va exiliar durant la dècada dels seixanta, i les tradicions i la cultura són generalment del Tibet. Cal tenir en compte que l’Índia és un dels països on hi conviuen més religions, i una de les coses més positives que vam notar durant la nostra estada va ser la gran capacitat de convivència i respecte que hi ha entre elles. Budisme, judaisme, islam, hinduisme, cristianisme i una pila de branques d’aquestes.

mccleodFoto: McCleod Ganj

dones himalaiaFoto: afores McCleod. Dones que cuiden ramats de bestiar a les muntanyes.

cabraFoto: cabra a les afores de McCleaod Ganj.

fogueraFoto: foguera a Triund, muntanya vora McCleod Ganj

monjosFoto: Monjos tibetans

Una de les ciutats més conegudes de l’Índia és Varanasi, també coneguda amb el nom de Benarés. És famosa pel riu Ganges, que és el punt de trobada de milers de persones cada dia. A la riba del riu, als Ghats (escales d’accès al riu), s’hi celebren funerals (cremen els cadàvers i tiren les restes a l’aigua), pregaries, banys, i tot tipus de celebracions. Se la considera la ciutat sagrada i, com a tota l’Índia, et trobes vaques (l’animal sagrat per excel.lència) i altres animals deambulant pels carrers de la ciutat. Vam estar-hi quatre o cinc dies, més que suficient per veure els llocs més interessants i conèixer a gent local. Aquí un vídeo que mostra molt bé l’essència de la ciutat:

https://www.youtube.com/watch?v=7vaiO1zytJY

 

varanasiFoto: Varanasi i el riu Ganges

 

L’última ciutat que vam visitar a l’Índia va ser Calcuta. La capital de Bengala és un dels llocs que menys ens va agradar. Lleig, car (comparat amb la resta del país), i brut. El millor que vam fer els dies que vam estar aquí va ser visitar la Fundació de la Mare Teresa de Calcuta. Aquí podeu llegir els fets més rellevants de la vida d’aquesta dona, que va viure ajudant als més pobres:

http://www.educapeques.com/lectura-para-ninos/grandes-personajes-de-la-humanidad-teresa-de-calcuta.html

A Calcuta, que és on està enterrada, també hi ha l’Organització No Governamental (ONG), que duu el seu nom. Vam fer una visita a un dels centres dels que disposa l’organització. A continuació podeu llegir un relat que vaig escriure després de la visita:

Faig un cop de canell i estiro el pom amb força. La porta s’obre grinyolant, i sense cap mirament avanço fins que un cos esquifit em talla el pas. Es tracta d’un indi clenxinat, de pell fosca i suada, que només té una funció decorativa en aquest tètric escenari. Me’l trec de sobre amb un namaste i un somriure, i m’apropo, a poc a poc, a la sala dels moribunds. Abans d’entrar faig una pausa: el món s’atura i de pell endins quedo paralitzat. No sóc capaç d’imaginar-me el que estic a punt de veure, ni tampoc sé quina serà la meva reacció. Odio els hospitals, i mai abans he estat en un moritori. Començo a sentir-me fora de lloc, a penedir-me d’haver vingut. Però ara ja sóc aquí, així que en un moment de valentia faig el cor fort i prossegueixo.

Paradoxalment, el primer que em crida l’atenció quan entro a l’avantsala de la mort és la pròpia vida: l’acumulació d’homes resignats asseguts en fila als llits de l’habitació desbordada. És gent malalta, persones escurant les últimes setmanes de vida, que els voluntaris i les monges de la Fundacio Teresa deCalcuta recullen pels carrers de l’antiga capital per tal de fer més agradables els moments previs al traspàs. Tenen assumida la seva posició, i tot i que, evidentment, no fan bona cara, es mostren interactius amb els visitants. Admirable, no?

Passo uns minuts esperant, provant de treure alguna conclusió. Després, enmig d’un silenci lúgubre, camino pel passadís que em porta a una altra sala, ocupada per les dones. La distribució dels llits baixos, els ventiladors, el color blanc de les parets, és idèntic al que ja he vist. Si bé el decorat és el mateix, ara apareixen en escena nous personatges, tots ells femenins. Em fixo en una anciana que seu amb les cames plegades sobre el llit. Els braços extremadament prims li pengen de les espatlles caigudes, i el seu rostre mostra resignació, debilitat i tristesa.

De sobte, una jove voluntària (per l’accent dedueixo que és americana) s’atura davant seu, descarrega unes caixes a terra, i s’asseu al llit per fer-li companyia. Primer li dedica una mirada tendra, i tot seguit, amb un somriure que m’atrapa, comença a acariciar-li la cara. La senyora, satisfeta per l’atenció, adopta un posat alegre i pronuncia quatre mots que la noia no entén. Però tan és; l’escena és tan profunda que les paraules no cobren cap mena de sentit.

M’emociono, em sento complagut i em dic que ja n’hi ha prou, que ja he vist tot el que havia de veure. Faig mitja volta, i amb passes lentes i sintòniques desfaig camí. A la porta saludo a l’indi amb un cop de cap subtil i, mica en mica, navegant entre reflexions, m’allunyo de l’edifici per la gran avinguda.

teresaFoto: Mosaic de Teresa de Calcuta, exposat al metro de la ciutat de Calcuta.

Algunes recomanacions sobre l’Índia:

Aquí podeu llegir el significat i el tipus de castes que exisitien (i continuen existint) a l’Índia:

http://www.lasociedadgeografica.com/blog/tradiciones/las-castas-en-india-sociedad-geografica-de-las-indias/

Aquí teniu l’enllaç del trailer de la pel.lícula Slumdog Millionaire, un film que ensenya com viu gran part de la població a l’Índia: https://www.youtube.com/watch?v=EvTkZ52hZPA

Pel que fa al Nepal, és poca la informació que podem donar, ja que tan sols vam estar-hi quinze dies. Vam entrar per la frontera de l’oest, molt poc transitada, i vam recórrer poblets on no hi ha turisme. Vam conviure amb la gent local, i vam passar alguns dies caminant prop de la capital, Katmandú. Nepal és un país petit, muntanyós, i la cultura és similar a la de l’Índia. Les dues grans ciutats (Pokara i Katmandú) són molt turístiques i, per tant, poc autèntiques. Tanmateix, el més bonic del Nepal és la part de l’Himàlaia, on no vam tenir oportunitat d’arribar. Lumbini (la ciutat on va néixer Budda), és interessant per la gran varietat de temples que es poden visitar. Allà és on ens vam trobar amb l’Albert Casals, un noi que viatja en cadira de rodes i sense diners des de fa uns anys.  La gent és amable, però molts han après a enganyar als turistes i han fet d’això un estil de vida. El que més em va agradar del Nepal: els nens i nenes!

dona nepal

 

 

nena nepal

 

 

nepal nena

 

 

nepal

 

albertFoto: Albert Casals i Adrià Homs

One thought on “Índia i Nepal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

css.php