Tanzània i Kenya

Estimats alumnes,

Les últimes notícies que teníeu de nosaltres us arribaven des de Benín, encara a l’Àfrica occidental. Doncs bé, com ja us havíem explicat, els visats per entrar a Nigèria, Camerún i RD Congo, no són fàcils d’aconseguir i farts dels tràmits burocràtics (i corrupció) de les fronteres del nord, vam decidir volar a Tanàznia, on tot ha estat més fàcil.

Vam aterrar a Dar es Salaam, la ciutat més poblada del país, situada a la costa i on el clima és càlid, encara que no és comparable als deserts de Mali i Burkina Faso. Tanzània és una antiga colònia anglesa i, per tant, gran part de la població parla l’anglès (juntament amb el Suahili, són les dues llengües oficials).  El país té uns quaranta-dos milions d’habitants, gairebé la mateixa població que Espanya.

Pocs dies després d’arribar, i amb ganes de noves aventures, vam decidir anar a Zanzíbar, una illa enmig de l’oceà Índic emmarcada de platges paradisiaques on la població és majoritàriament musulmana (a diferència de la resta del país, on hi predominen els cristians). Per anar a l’illa hi ha diverses opcions: es pot volar en avió o avioneta des de Dar es Salaam; s’hi pot arribar en ferri, o, per últim, i de forma il.legal, és possible accedir-hi mitjançant un vaixell de càrrega, sempre i quan el capità hi estigui d’acord. Vam descartar les dues primeres opcions (sobrepassaven el nostre pressupost), i ens vam arriscar a viatjar en un vaixell de fusta de poc més de quinze metres, entre tomàquets i síndries. Al principi era molt divertit, ens sentíem aventurers nats i recordàvem fragments del llibre Ébano, de Ritzard Kapucinski, on explica les aventures que va viure en aquell mateix indret durant la dècada dels seixanta. Quan dúiem quatre o cinc hores navegant (una enorme vela treta dels llibres de Verne era el nostre únic motor) va començar a ploure. En un moment la mar va canviar de cara: les ones es van pronunciar, els núvols es van intensificar i la visibilitat es va reduir. La tripulació es va encarregar d’ajustar l’enorme vela i el fet de no percebre excessiva preocupació per part del capità, ens va mantenir tranquils. Al final, després de set hores navegant vam arribar al port de l’illa, on, sota la pluja constant, ens vam haver d’amagar de la policía.

DCIM100GOPRO

Vam passar deu dies a l’illa, fent autoestop i caminant per la costa. Malgrat la bellesa del lloc, en tinc un record amarg. I és que el matí del 8 de maig, cinc dies després de l’arribada, em vaig trobar molt malament. Em feien mal les articulacions i notava com la febre incrementava. Al vespre, dèbil i preocupat, vaig anar a buscar un metge. Estava a 39.7 de febre i no va haver-hi més remei que posar-me una injecció. Amb els dies vaig anar millorant, fins que em vaig sentir capaç de navegar altre cop de retorn al continent.

DSCN6330

De nou a terra ferma, vam endinsar-nos a les profunditats del país, als llocs menys visitats pels turistes i on la gent encara no ha tingut la influència de les societats occidentals. Una de les experiències més surrealistes que podem explicar és que vam conèixer a Makongoro Nyerere, fill de Julius Nyerere, primer president de Tanzània, que va alliberar el territori de la colònia anglesa l’any 1961. Aquí us enllaço un article del The Citizen, el diari en anglès més llegit a Tanzània, que parla d’aquesta trobada inesperada (així també practiqueu l’anglès). A més, també us adjunto un enllaç on podeu trobar més informació de Julius Nyerere, un personatge molt interessant, que segueix la línea de Nelson Mandela (de fet, eren molt bons amics).

http://www.thecitizen.co.tz/News/Hitchhiking-duo-in-surprise-encounter-with-Nyerere-s-son/-/1840392/2349998/-/kddqr2z/-/index.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Julius_Nyerere

A Tanzània vam visitar ciutats com Arusha, Iringa, Dodoma (la capital) i Kigoma (que està tocant al llac Tanganyika, el més profund de l’Àfrica), però on vam passar més temps va ser als petits poblets, on la gent és més hospitàlaria i acollidora i on realment es percep l’essència de la cultura.

DSCN6881

farro

A diferència dels països que havíem visitat fins aleshores, a Tanzània hi ha una gran diversitat de fauna salvatge (elefants, girafes, rinocerons, lleons, lleopards, etc.). Aquesta és una de les grans atraccions turístiques del país, i també una de les principals fonts d’ingressos. Són molts els turistes que es desplacen a Tanzània per gaudir de safaris i treckings pels parcs nacionals. Nosaltres no vam poder fer cap safari perquè els preus són excessius (uns 100/150 euros per dia i persona). Tot i així, vam assabentar-nos que al Parc Nacional Mikumi és possible accedir-hi sense pagar, perquè hi ha una carretera que l’atravessa. D’aquesta manera, vam tenir oportunitat de veure búfals, elefants, zebres, girafes, etc. Vam creuar-lo sis vegades, fent autoestop, amb sis vehicles diferents. Sens dubte, una de les experiències més al.lucinants d’aquestes últimes setmanes.

bufal

girafes

Una de les situacions més perilloses en què ens hem trobat a l’Àfrica va ocorrer la nit de Sant Joan, quan menys ens ho esperàvem. Circulàvem per una de les carreteres del nord de Tanzània,  direcció Arusha, amb en Halifa, un home que ens havia recollit unes hores abans a peu de carretera. Eren vora les dotze de la nit, quan enmig de la foscor, i sense previ avís, es van difuminar unes enormes siluetes en forma d’elefants que ens tallaven el pas. En Halifa va frenar com va poder, però va ser inevitable xocar contra el primer elefant de la bandada. Sortosament vam impactar amb el lateral del cotxe, colpejant de ple la pota posterior esquerra de l’animal. De miracle el cotxe no es va aturar, i gràcies a això vam arrencar novament, evitant així ser envestits (i segurament assassinats) per l’elefant enfadat. Estic gairebé segur que la bèstia no va patir greus lesions, perquè en aturar-nos quilòmetres després per valorar els danys del vehicle, vam veure que entre els bonys hi havia tan sols un rajolí de sang.

Mikumi, Tanzània

 

Pel que fa a Kenya, vam estar-hi uns quinze dies. Es tracta del país més desenvolupat dels que hem estat fins ara (hi ha menys gent analfabeta, hi ha més infraestructures, més recursos…). La ciutat de Nairobi em va recordar molt a Santiago de Xile, pel clima, pels carrers, pels edificis, la gent…

A Kenya vam visitar un orfenat portat per tres dones: àvia, mare i filla, a la ciutat de Nakuru. Són dones kenianes, que senten un gran compromís per ajudar als més desafortunats i destinen la major part dels seus diners als nens i nenes que han perdut els pares. I és que per molt que ens diguin que les ONG’s fan una gran feina, aquí, a l’Àfrica, qui tira del carro és la gent local, i sobretot les dones. Sí que és cert que hi ha molts negocis (orfenats, voluntariats, etc.) on l’únic objectiu és fer diners mostrant una cara amable. Però també és molta la gent que somia amb una Àfrica millor, i que dia a dia lluita per la justícia i la llibertat.

DSCN6970

 

Ara ja fa deu dies que som a l’Índia, i les primeres sensacions són molt bones. Estem a Jodhpur, i anem en direcció nord, cap a les terres de l’Himàlaia. Aviat us tornarem a escriure per explicar-vos les noves aventures. Una abraçada a tots i totes!

Us deixo una foto de fa un parell de dies, quan vam acampar sobre la cabina d’un camió. Va ser molt divertit!

 

camio

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

css.php